Roses d´amor
Alba Ortiz Jiménez.
Estimada Rosa,
T’escric unes breus línies encara marcades per
lleu pessigolleig del meu pols, els anys em pesen, ja no sóc la vaileta que
corria amunt i avall, de masia en masia portant la llet fresca a les famílies.
La meva figura va prenent formes anatòmiques irregulars, aspres, encongides,
tremoloses, simplement es transforma en aquells adjectius dels quals ningú vol
sentir a parlar, i que la màgica cirurgia, amb una miraculosa “pòsima”, arregla
a l’instant. Però a mi no m’importa lluir aquest vestit que ha adoptat la moda
del pas del temps, és un estat més la vellesa, i malgrat els seus inconvenients
l’hem de gaudir amb plenitud. A mi la vellesa m’ha portat la més meravellosa
època de la meva vida, m’ha portat a tu Rosa, als teus cabells rinxolats, suaus
i de color de mel, als teus ulls de xocolata, i a les teves mans, dolces com un
glaçó de sucre. Tu, sempre guspirejant d’alegria, d’entusiasme, d’amor...
Potser tot això que t’escric no t’ho creus, i penses que acabo de fumar-me una
d’aquelles coses que ara estan tant de moda. Doncs no, avui parla el meu cor.
Parla amb un lleu batec, constant, sensual i rítmic, es fa ressò del flux
espiritual que duu la meva sang. Una sang vermella, tant vermella com l’amor
que ara seria capaç de dibuixar. Si sabessis quant enyoro aquelles tardes a la
residència, jugant a les cartes o al dòmino, maleïda sempre em guanyaves! I cóm
rèiem, semblàvem uns marrecs, però era un riure tant natural, tant de veritat,
em feia fins i tot mal la panxa i després a la nit no podia acabar-me el menjar
que portaven les infermeres. Saps una cosa? ara mateix tinc al costat aquella
foto en què sortim totes dues fent ganyots a la càmera. No semblem nosaltres,
estàvem imbuïdes d’aquell positivisme irrevocable. Si et dic la veritat mai
m’havia sentit tant agust al costat d’algú. Quan vaig conèixer el meu marit tot
era molt diferent, havies de guardar les formes, no podies donar la imatge de
ser una noia agosarada i atrevida, havies de ser modesta, educada i calladeta.
Amb en Manel anàvem a passejar, preníem unes ametlles garrapinyades i
m’acompanyava a casa. Així fins que ens varem casar i vam tenir els nens. La
vida es feia molt monòtona, cada any fèiem el mateix, però els nens et donaven
aquella força per afrontar un dia més. Ara aquesta força me la dones tu, amb un
ímpetu tant gran com el que porten les onades quan trenquen a la vora del mar.
Als meus fills sempre els parlo de tu quan em venen a veure, diuen que volen
coneixe’t, però jo ja els he dit que això no podrà ser. Des que em vaig quedar vídua
els naos estan més a sobre meu, els primers anys tots ens vam distanciar, no
sabíem com enfocar-ho, però a mida que van passar els anys aquella distancia
ens va anar unint, jo al poc temps vaig marxar a “La poma escollida”, on et
vaig trobar. Va ser com quan t’enamores a primera vista. Tu estaves asseguda a
la vora del roser, t’encantava olorar el perfum d’aquelles roses. Quan em vaig
apropar a tu i et vaig preguntar cóm et deies, amb un to de nen de tres anys
que acaba d’entrar a l’escola i que busca fer amics, em vas assenyalar una
d’aquelles meravelles, vaig trigar una mica en adornar-me’n però quan et vaig
dir “Rosa?” tu vas començar a riure, aquella va ser la primera rialla juntes.
La més tendra de totes. La que em va portar el teu perfum, ara guardat per
sempre més dins del meu cor.
Molt simple oi? doncs sí, de vegades a la vida com
més senzilles són les coses més les gaudeixes. Jo en vaig gaudir tant d’aquells
dies, ens vam tornar inseparables: fèiem les passejades juntes pel poble,
llegíem els mateixos llibres, preníem el té del mateix sabor, i dormíem
agafades de la mà cada nit. Recordo com tot just abans d’endinsar-nos en el món
del somni tu em recitaves aquells poemes de Carner a cau d’orella. Aquell era
el millor moment del dia.
Però tot té la seva fi, i va arribar el dia,
aquell tenebrós dia en què per primer cop em vaig llevar i tu no hi eres al meu
costat. Vaig anar corrents a buscar-te, sabia on et podria trobar, vaig anar al
jardí, i allà vaig trobar, sobre la tauleta de fusta, una rosa pansida, amb els
pètals morats i la tija torta. La infermera m’ho va explicar, encara que allò
ja ho deia tot…
És a partir d’aquell moment que cada dia abans
d’anar-me’n a dormir passo els últims instants del dia asseguda davant de les
teves roses, ensumant la dolça flaire que arriba amb els ulls tancats i és així
com sento que em cantes els últims versos del meu poema preferit:
Al nostre volt ningú no és dolç amb la vellesa:
el fred ens fa temença, la negra nit horror,
criden els fills, les nores ens parlen amb
aspresa.
Què hi fa d’anar caient, si ens ne duem l’amor?
Adherida al teu perfum per sempre.
Farewell, Grace.
Sara Arenas Contreras
Grace,
Ya han pasado diez días. El mundo sigue girando;
la lluvia se precipita hacia el suelo, inundando las calles. La gente de la
ciudad sigue andando, siguiendo su camino y yo voy errando, sin rumbo, perdido
entre millones de seres sin rostro.
Sonrío cada vez que, por casualidad, me encuentro
la cafetería. Solíamos pasar allí tardes interminables que parecían mágicas por
tu presencia. Entonces decías que todo era perfecto, que yo rozaba la
perfección. ¿En qué momento se rompió el encanto? Todavía no lo puedo
comprender. No te puedo entender.
El silencio llenaba las estancias cuando llegué a
casa. Las cenizas aún cálidas del tiempo que habíamos compartido empezaron a
alzar el vuelo. Un aire denso y frío penetraba por las ventanas, pugnando por
invadir las habitaciones y hacerse con el espacio que antes llenaba tu
ingenuidad fugaz. Desde entonces nada parece ser lo mismo. Sombras y tiempo se
mezclan ahora en una oscura vorágine de restos de conversaciones e imágenes
difusas. El vacío que dejaste lo cubren mis recuerdos, acompañando esta yerma y
desolada existencia, cuidando de mí como los brillantes centinelas de la noche.
Los minutos son horas y los días son abismos fantasmales que me precipitan a la
soledad.
Puedo ver aún tus profundos ojos de miel y tus
facciones de moldeada porcelana, tus gestos flexibles y la sonrisa natural de
tus labios. El halo de tu etéreo perfume me persigue a todas partes negándome
mi derecho a olvidar, recordándome hasta el más mínimo detalle de tus gestos y
cada uno de los matices de tu voz dulce y acompasada. Recuerdo el tacto de tu
pelo y el susurro de tu aliento mientras te hacías la dormida. Echo de menos
tus intensas e interminables miradas y
tu aliento abrasador en mi cuello. El anochecer contigo era la nueva mañana. El
miedo y el silencio me parecían entes lejanos, casi ficticios.
Tan perfecta eras que ahora pareces irreal. Miro
intensamente lo que me queda de ti: una fotografía olvidada, una poesía a medio
escribir, tu gesto inocente reflejado en los millones de fragmentos que forman
el espejo de mi mente… Intento concentrarme en ellos para ver si puedes
escuchar así mi llamada.
Ya nada
volverá a ser igual, jamás regresarás. El
tiempo transcurrió rápido y la felicidad fue efímera y vaporosa, intangible.
Ahora el dolor inunda mi alma como la tormenta lo hace con cada nuevo renacer
de la vida.
No sé a dónde fuiste, así que ésta es la décima
carta que escribo y que nunca recibirás…
Tuyo siempre, Axel
No hay comentarios:
Publicar un comentario