ENTREGA DE PREMIOS DEL CERTAMEN DE CONTES DE NADAL

Mención Horonífica.Carla López Boza. 8 años

La Rita i la Laia

La Rita era una nena rica i tenia una casa molt gran, en canvi la Laia era pobre i tenia una casa molt petita, el pare de la Rita va dir que no podia palar amb la seva veïna però elles es parlaven en secret. Un dia la Rita va sortir al parc sola i en aquest moment estava la Laia. La Rita va explicar a la Laia que el dia de Nadal farien una festa i la Laia va dir- No se s’hi podré anar perquè no tinc roba bonica.  la Rita va dir:- Em tinc que anar, adéu. La Rita es va quedar pensativa, en arribar a casa la Laia va sentir que la cridaven i era la Rita, va agafar un vestit seu, un de la seva mare i un vestit d’empresari del seu pare que no ho necessitaven, tot ho va baixar per una corda i li va arribar tot a ella, la Laia va donar-li les gràcies, després la Rita va preguntar si podien anar a la festa, i els pares van dir:- Si, si que poden venir. La Rita va dir a la Laia que podrien anar. El dia de Nadal, van anar a celebrar el Nadal amb els veïns, al final de la festa el pare de la Rita com era un gran empresari li va donar treball al pare de la Laia i per aquest motiu també li va donar treball a la mare de la Laia, i van pasar unes bones festes. I aparti d’aquell dia van ser tots com una gran família

 Finalista Agustín Álvarez, Silvia Bueno, Mª Dolors Blasco, Loly Llorente.

1er premio Categoria A catalán: Laia García Alonso

L’ovelleta del pessebre: 

Es diu que el dia de Nadal, quan va néixer el nen Jesús, una ovelleta molt vella i amb molta llana, ho contemplava tot des de dalt d’un turó. Havia vist com el lleter anava a portar-li al nen una ampolla de llet que li havien donat les vaques, el formatger li portà formatge, la fruitera li portà taronges, el carnisser carn,... i així tots els habitants del poble.

L’ovelleta és fixà bé... no només hi havia persones pertanyents al poble, sinó que també van començar a arribar persones d’altres llocs a les que els hi havia arribat la notícia: rics i pobres, petits i grans, animals i persones, fins i tot van arribar tres Reis Mags...

Aquell moment va ser en el que l’ovelleta es sentí més desgraciada, ja que li queien molt bé la parella que havia tingut el nen, perquè quan ells havien arribat, l’ovelleta s’estava morint de gana, i la dona, Maria, li havia ofert la meitat del seu sopar, i Josep, aigua i un lloc on dormir. I ara, ella, que era molt velleta, moriria sense haver pogut oferir res al fillet de la parella, Jesús. Així que girà cua i s’amagà rere uns matolls. Allí, començà a plorar.

-Què et passa? – preguntà una veu – T’he vist dalt del turó quan he arribat. Semblava que venies a oferir-li alguna cosa al nen.

-Oh! Ja m’agradaria – contestà l’ovelleta tot sanglotant – però no tinc res de res per a oferir-li.

-Qui diu que no? – digué la veu.

Llavors, l’ovelleta aixecà el cap i hi veié a un home molt morè, era un dels tres mags que havien fet les valuoses ofrenes al nadó.

-Per a tu és fàcil dir-ho, – explicà l’ovelleta – ja que li has fet un regal molt digne al nen Jesús. Però jo, en canvi, no tinc res de res.

-Pensa, estimada ovelleta, que el més valuós que posseïm està amb nosaltres, ens pertany, i que som capaços de fer i de donar més del que puguem imaginar. Me’n haig d’anar, però pensa’t-ho bé, ja veuràs com trobaràs alguna cosa.

L’ovelleta hi estava rumiant quan va sentir un plor que va trencar el silenci, seguit d’unes veus:

-Josep, estimat, no sé que més donar-li, no sé que té. No para de plorar.

-Maria, reina,crec que té fred. Hem d’abrigar-lo bé o es pot morir, ja que és massa petit per aguantar aquestes temperatures. No tenim res per tapar-lo?

-Aviam: llet, iogurts, sèsam, or, mirra,... Res de res!

En aquell moment, l’ovelleta va córrer cap a casa d’un pastor. Tenia una idea.

Minuts més tard va aparèixer la mateixa ovella davant del pessebre, però no semblava la mateixa, ja no estava coberta de la seva llana flonja i blanca, ara només l’envoltava un borrissol blanquinós.

-Teniu. – va dir l’ovelleta a Maria i Josep – És la meva llana. La hi porto al vostre fillet perquè no tingui fred.

-Oh, ovelleta – digué Maria – i tu què? Ara passaràs fred i et posaràs malalta.

-Em vau oferir el millor que teníeu en el moment que jo ho necessitava. Ara és a l’inrevés, el vostre fillet ho necessita i a mi no m’és necessari, ja que jo ara sóc feliç i m’ha arribat l’hora. Gràcies a vosaltres, ara podré morir en pau.

Un àngel baixà i s’emportà a l’ovelleta que havia salvat al nen Jesús de la mort.

1er premio categoría B Catalán: Silvia Bueno Ramoneda

LES CAPSETES DE COLOR

A través de la finestra del cotxe ja començo a reconèixer el paisatge. A la llunyania veig el perfil del poble de l’àvia, obro una mica la finestra per omplir el meu esperit de tots els records de molts Nadals passats. El cotxe ja enfila el camí del carrer gran, les xemeneies de les cases ja fumen  i desprenen l’olor de la fusta de pi recollida durant l’estiu. El cor em diu que sóm a casa. Ja la veig, amb el seu cabell blanc i el monyet recollit darrera, la iaia no canvia per anys que passin, ens acull a tots amb una forta abraçada i ens fa entrar endins. L’olor de xocolata calenta envaeix la casa, faig una llambregada al saló i veig el diari obert, darrera hi ha l’avi en el seu vell i còmoda sofà, mou una mica la mà i em mira des de darrera de les ulleres i puc veure el seu somriure, li agrada el xivarri de la casa quan  s’omple de rialles amb els fills i nets. Els tiets i cosins ja hi eren, cadascú ocupat en  les seves coses. I jo que només tinc ganes de quedar-me a soles amb la iaia i tenir una de les nostres xerrades tranquiles al voltat de la llar de foc. Vaig anar a cap a dalt  i els pocs minuts tot estava en silenci, el entrar a la cuina l’àvia ja estava enfeinada fent el sopar de Nadal  i en preguntar per la resta de la família em va confirmar que havien sortit, la iaia i jo estàvem soles. Vam agafar un got de xocolata i anàrem cap al salo, ella va seure com de costum al seu balancí de fusta, que immediatament va començar a fer soroll d’antic, va tancar els ulls i se li va reflexar el seu gran somriure mentre jo m’asseia a terra mirant els espetecs del foc. Vaig girar-me per mirar-la i pensava amb com  hauria sigut la seva joventut allà, apartada de moltes de les coses de les quals jo no renunciaria mai o això és el que jo creia. Mirant la gran vidriera del saló vaig tornar a veure les capsetes de colors, em tenien captivada des que era petita, sempre posava el meu nas enganxat el vidre però mai les arribava a tocar.  La iaia sempre que m’hi acostava aixecava el seu dit i em deia encara no estàs preparada per aquest  regal. Sempre m’he preguntat , quan serà el moment? Llavors el balancí va deixar de fer soroll i l’àvia es va acostar a la vidriera, va treure la clau de la butxaca del davantal i la va obrir, va baixar la safata amb molt de compte  i va tornar a seure, abans de fer-ho, la va deixar sobre de la tauleta de centre, llavors les baix veure, per primer cop les tenia aprop, eren tan senzilles, fetes amb molta cura i amb uns colors suaus. N’hi havia sis i cadascuna diferent. L’àvia em va mirar, va somriure i em va dir, crec que estàs preparada per entendre el que t’explicaré.

 Quan jo era petita no teníem grans luxes però teníem el principal, ens estimàvem i això ens feia sortir de totes les misèries. Com ja saps el besavi va morir quan  jo només tenia l’edat de sis anys. La nit de Nadal del meu dotze aniversari la mare se’m va acostar i em va donar el regal més gran de la meva vida, em va posar al davant la safata amb les sis capsetes i al mig hi havia un sobre, estava groguenc pel pas dels anys  i hi vaig reconèixer la lletra del pare, el cor em va fer un salt. Escrit posava: “Per la meva nena”, sempre havia sigut el seu ullet dret. El vaig obrir amb cura, els temps havia anat debilitant el paper i tenia por d’esgarrar-lo abans de poder-lo llegir. Em deia que la vida no era justa i se l’emportava abans de gaudir de tots nosaltres però que totes les lliçons que no em podria ensenyar  intentaria d’explicar-me-les en sis senzilles capses. Obre la de color blau cel, dins i trobaràs una cinta de seda, simple però exquisida perquè sàpigues lligar les bones amistats i tinguis sempre el teu costat gent que t’estimi de veritat i et respecti tal com ets. La segona de color verd, és un petit penjoll molt senzill, així vull que siguis, senzilla però amb una vida digna. La tercera de color blanc, un mocador de fil perquè sempre que el tinguis a les mans recordis que són per eixugar les llàgrimes dels qui ho puguin necessitar. La de color lila és una pedra polida per l’aigua de la llera del riu, mira-la sempre que et trobis entrebancs pel camí i supera’ls amb valor i dignitat. La de color  rosa és un petit angelet fet de drap perquè sempre siguis una mare tendra i compressiva amb els teus fills i per últim  la vermella on hi trobaràs una de les flors mes maques, la rosa, amb ella et vull demostrar l’amor que sempre et professaré com a pare. Espero que en elles sàpigues reconèixer els valors de l’amistat, la senzillesa, la humilitat, la superació,  la tendresa i l’amor, no hi ha regal més important que tenir principis. L’escoltava bocabadada i les llàgrimes em van rodar per la galta, un soroll de gent rient i corrent em va despertar de la conversa, l’àvia va tornar a posar la safata a la vidriera i la va tancar, em va passar les mans per les galtes, em va eixugar les llàgrimes i em va besar el front.

Tota la família ja s’aplegava al voltant de la taula per passar la nostra nit de Nadal, tocades les dotze tothom va aixecar les copes i ens va desitjar un bon aniversari a l’àvia i a mi, sempre em va fer gràcia això de fer l’aniversari  el dia de Nadal com ella, vaig mirar sota l’arbre i vaig veure el meu regal, era una safata amb dotze capsetes i sobresortia una nota que deia: “Felicitats, avui sí és el moment.

Aquell Nadal el recordaré sempre.

1er premio categoría B castellano: Loly Llorente Gil

SentimientoS

Luna apenas tiene doce años. En septiembre ha empezado el instituto y, no sólo todo es nuevo, sino que no ha podido ir al que había soñado con sus amigas de siempre. Ahora, caminando, piensa que hace tres meses que su vida y la de su hermana, Sol, se ha desmoronado como un castillo de naipes.

La profesora de Luna ha mandado a la clase que escriba una redacción sobre lo que  representa la Navidad. ¿Qué puede explicar ella?

Podría contar a todo el mundo:

 Que hace ya noventa y un días que la han despojado de su vivienda, de su casa, donde ha vivido siempre, donde había nacido su hermana diez años atrás, cuando a su madre, Estrella, no le dio tiempo de llegar al hospital.

Que su padre había enloquecido ante la situación, que se echaba la culpa de haber perdido, de la noche a la mañana, su trabajo de siempre y de no tener medios para sacar a su familia adelante.

Que Luna no podía entender como después de quitarles su casa aún tenían una deuda con el banco, que su madre pagaba con el trabajo de mil horas en un supermercado. Estrella estaba siempre llorando: su mundo, que creía inamovible, se había roto en mil pedazos. Lloraba de impotencia, de no saber quién era el culpable de aquella situación.

 Que su padre hacía sesenta días que estaba trabajando en una fábrica en Alemania, en una cadena de empaquetados y que compartía piso con otros cuatro emigrantes, a los que no entendía, ya que eran griegos y portugueses y no hablaban su idioma.

Que ellas vivían con sus abuelos, que prácticamente hacían de padre y madre y que después de haber luchado para que sus hijos se establecieran por su cuenta, ahora, que ya estaban tranquilos y mayores, no les quedaba más remedio que volver a repetir la historia de su vida.

A Luna le daba vergüenza comentar esta situación. Estaba pensando en inventarse una historia de esas típicas que nos abruman con los anuncios de la televisión, donde se compra sin medidas y se reciben regalos de ensueño.

Sin más, levanta la cabeza, mira alrededor y cae en la cuenta de que está rodeada de cientos de escaparates anunciando la Navidad: rótulos deseando buenas fiestas, destellos de miles de luces de colores, árboles naturales y de plástico de todas las medidas, innumerables figuras del portal de Belén, bolas de purpurinas, cintas, lazos, cajas, musgo y nieve artificial, cava, turrones, bombones y polvorones, uvas, mazapanes, nueces, avellanas y gambas, ostras y pollos de corral, cabritos… Luna se siente mareada y con sabor de angustia en la boca del estómago. Sabe que tiene que pensar de otra manera.

Luna sigue caminando hacia la casa de sus abuelos, se dice a si misma que sólo faltan veinticuatro días para la Navidad y se pregunta qué es lo que ella desea:

Que su padre venga a pasar las fiestas a casa.

Que su madre descanse un poco.

Que puedan estar, otra vez, los cuatro juntos.

Que hablen, rían y canten.

Que puedan compartir lo poco que tienen.

Que sientan el calor del amor y la solidaridad.

Para todo esto sobran artilugios y frases hechas. Luna sabe que hay cosas que no se pueden comprar, pero que tampoco te pueden quitar. Ella se ha dado cuenta de que esas son sus fiestas, de la manera más simple, más humana, más real, y que la Navidad son

1er premio categoria castellano: Carlos Jiménez Buxaus

Cálido invierno

Día 24 de Diciembre. Mañana es un día señalado, es la natividad de Nuestro Señor. Mañana tendría que ser un día donde el júbilo abundara y nos hiciera olvidar todo lo demás. Pero este año no. Él ha vuelto a atacar, y esta vez  más fuerte. Como si el hecho de estar en fechas de suma felicidad se produjese un contraste con mi honda preocupación y se acrecentara en demasía por ello.

Salgo a la calle, bien temprano, a ver si el frío hiela mi obnubilada mente y me impide volver a enfrascarme en tan profundo pesimismo. Yerro en mi predicción, pues son muchas las cosas que me evocan pensamientos que  hacen retorcer de dolor y angustia mi alma; un padre y una madre rebosantes de felicidad empujando un carrito con un bebé que está absorto contemplando su alrededor, dos ancianos cogidos de la mano paseándose lentamente, unos amigos que se acaban de reencontrar después de mucho tiempo… ¡Qué dicha tan grande la suya!, y que gran envidia la mía al verlos todos y cada uno de ellos con miradas sumamente felices.

Pero mi felicidad es, por desgracia, más exigente. Él ha vuelto a atacar, y me ha hecho olvidar todo lo demás, restándole importancia y haciéndomelo considerar secundario en incluso superfluo. El deseo ferviente de volver a ver a mi querida, ansiada y querida Mariona ha vuelto atacar, y esta vez más y más fuerte.

Mariona fue una hermosa jovenzuela que tuve no poca suerte de conocer, y que cuya belleza y elegancia  sedujeron hasta la más ínfima partícula de mi ser. Sus ojos, pómulos, piernas y brazos, manos, cabellos, nariz y todas y cada una de las partes de su cuerpo me provocaron una atracción tal, que me impedían pensar apenas en nada más. Al instante vi en ella la musa que tiempo hacía que buscaba, y, con la máxima sutileza y delicadeza posibles me declaré, y con la mayor sinceridad con la que jamás había expresado vocablo alguno. Pero, para desgracia mía, ella no pudo corresponder a tan profundo amor como lo era el mío.

La tristeza que ello me provocó, lóbrega y profunda cual pozo, fue de las más intensas que jamás había experimentado, y se prolongó durante meses. Aún quedan resquicios, cicatrices, de lo que antaño fue mi única obsesión, y la prueba de ello es que todavía hoy sufro por aquel amor que Cupido no hizo bien en concederme.

Me paro a descansar en un banco, con la intención de sumergirme aun más en aquel lago de recuerdos lisonjeros. Pero antes de cerrar los ojos veo una figura en la lejanía. Se parece a ella, pienso. La figura se acerca más, y cada vez es mayor el parecido con Mariona, y mi corazón comienza a palpitar más rápido, cada vez más rápido. Pero entorno los ojos y veo que, a mi pesar, no se trata de nada más que una niña. Que mala vista tengo, pienso. La niña acaba acercándose hasta escasos metros de mí, donde se para y me dice:

-Señor, le he visto muy triste, y me gustaría darle esta chocolatina de mi calendario de Navidad.

La miro con cara de sorpresa y le digo:

-Gracias, muchas gracias.

Le sonrío, me sonríe, y se va. ¡Qué niña tan bien educada!

Decido comerme la chocolatina que mi pequeña amiga ha tenido la consideración en darme. Viene cuidadosamente envuelta en un papel brillante, por lo cual la desenvuelvo poco a poco y con sumo cuidado. Voy a meterme la chocolatina en la boca cuando me fijo que el envoltorio contiene un  pequeño texto que reza:

“A mi querido escritor Carlos.

Siento haber sido causante  de muchos de tus llantos. Siento que el destino, impío e implacable, no me permita corresponderte. Lo siento muchísimo y ojalá todo ello sea diferente en un futuro.”

-¡No hacía falta que te disculparas querida mía! –grité- Pues permanecerás en todas y cada una de mis obras, habiendo sido realmente tú quien las habrá escrito- dije hablando ya en apenas un leve susurro.

Ganadores y mención honorífica junto a la directora de la Biblioteca y la coordinadora del club de lectura