BIBLIOTECA
MESTRE MARTI I TAULER
CLUB DE LECTURA
– VEUS DE DONES
Rubí, 04/10/2012
ALBERT LLIMÓS
LA DONA QUE FUGIA DE LA
BOIRA
L’AUTOR
ALBERT LLIMÓS
Albert Llimós Bifet es un
joven periodista leridano que ya lleva una década instalado en Barcelona, donde
trabaja como redactor de Deportes de Cadena Ser y Ona FM. Este licenciado en
Audiovisuales por la Universitat Pompeu i Fabra y periodista por la Autònoma,
también estuvo trabajando en LA MAÑANA en el año 2003, en la sección de
Sociedad. Tras pasar por una televisión local barcelonesa, recaló en la Ser
donde está “encantado”.
El leridano
Albert Llimós debutó en 2009 con una novela que le llevó a ser finalista del
premio Sant Jordi. La dona que fugia de la boira (Proa) su autor se muestra muy satisfecho por este
inesperado logro: “La noticia del premio fue una sorpresa total, porque era un
proyecto que manejaba desde hacía mucho tiempo”, desvela.
Efectivamente, La dona que fugia de la boira es el
título definitivo de una historia que a este autor le revoloteaba por la cabeza
desde que en su adolescencia leyó con fervor Madame Bovary. “Luego, en el 2006,
redacté la primera página, hasta que un par de años más tarde y por espacio de
seis meses consecutivos escribía dos horas y media cada mañana”, indica.
El joven periodista tenía la idea muy clara: “Tenía el
esqueleto de la historia y sabía lo que le iba a pasar al personaje, Teresa,
desde el principio al final”, subraya. Pero había que darle forma a esta historia
que nace en un pueblo de al lado de Lleida y que desemboca en Barcelona.
Curiosamente, este periplo es el que hacen muchos leridanos desde hace años y
él es uno de ellos.
“La pasión es lo que predomina a lo largo de toda la
historia, con una mujer que sufre mucho y que sirve de ejemplo de superación
para seguir adelante”, explica el escritor. La novela se presenta con dos
partes bien diferenciadas: la primera sobre la adolescencia en la zona rural y
en Lleida, y la segunda, ya en la Ciudad Condal.
Llimós da vida en esta novela a una heroína anónima
del siglo XX que consigue ponerse en pie después de cada caída, que lucha, ama
y se hace querer. “Estoy convencido de que muchos van a sentir cosas en común
con este personaje”, afirma.
Uno de los secretos de Llimós a la hora de construir
esta novela es su implicación en la misma: “He disfrutado mucho escribiendo la
historia, ya que desde el principio me enamoré del personaje y eso permitió que
el relato discurriera mucho más fluído”, explica sobre esta “reflexión
histórica”.
Pese a que su trabajo profesional como periodista le
ocupa muchas horas del día, Albert Llimós le ha tomado gusto al fascinante
mundo literario y ya tiene en mente un posible nuevo relato, pero no quiere
precipitarse. “Siguiendo el consejo de un amigo, tengo una libretita en la que
voy tomando notas de las ideas que me van surgiendo”, comenta.
En este sentido, se puede decir que el flamante autor
de La dona que fugia de la boira ya tiene el esbozo de otra historia, “que
ahora quiero madurar”. Para ello, Albert Llimós tiene varios libros pendientes
de lectura.
Informació extreta de:
RESSENYES DE LA NOVELA
La dona que fugia de la boira
La Teresa ha crescut sense mare, en un entorn
que li fa descobrir massa aviat la maldat i la violència de la condició humana.
Encara jove, queda embarassada i decideix abandonar el poble natal i buscar una
oportunitat a Lleida. L'esclat de la guerra civil, d'efectes devastadors sobre
la ciutat i també sobre ella mateixa, l'obliga a tornar a fugir. L'acollirà una
Barcelona convulsa, amb les ferides encara obertes per la guerra, una ciutat en
plena transformació, amb grans contrastos socials i més d'una sorpresa...
Albert Llimós retrata un personatge inoblidable, una heroïna anònima del segle
XX, que aconsegueix redreçar-se després de cada caiguda, que lluita, que estima
i que es fa estimar.
Informació extreta de:
Ressenya: La dona que fugia de
la boira, d'Albert Llimós (Anna Maria Villalonga)
Albert Llimós és un jove talent que ha escrit La dona que fugia de la
boira, una bonica novel·la que va arribar a finalista del
Premi Sant Jordi 2009.
Aquesta és la ressenya crítica que li he fet.
Com tota ressenya crítica, parla de les coses bones i de les dolentes.
Tanmateix, crec que és un llibre prou interessant
Finalista del Premi Sant Jordi 2009
Barcelona, Ed. Proa, 2010
Quan
hom s’enfronta a la lectura de La dona que fugia de la
boira experimenta en primer lloc un sentiment
d’admiració. L’admiració envers la valentia d’un joveníssim escriptor que
s’atreveix, un cop més, a confegir una novel·la sobre el tema sagnant de la
Guerra Civil Espanyola.
No pretenc insinuar amb aquestes
paraules que la temàtica hagi esdevingut obsoleta. Res més lluny de la meva
intenció, ara que vivim immersos en la rabiosa i conflictiva actualitat de la
Llei de la Memòria Històrica. Si dic admirable és, en canvi, pel fet que ha
hagut de competir irremeiablement amb una tradició narrativa que s’ha ocupat
durant dècades d’aquest esdeveniment històric. De fet, la vinculació de la
novel·la amb antecedents ben coneguts de la literatura catalana queda
fortament palesa, ignoro si per una traïció involuntària del subconscient de
l’autor o per la seva legítima intenció d’emmirallar-se en els nostres
escriptors, a hores d’ara ja clàssics.
El cert és que La dona que fugia
de la boira, pel que fa a l’argument i al
personatge principal, posseeix un aire clarament rodoredià. La desgraciada
història d’una mare jove, perseguida per la desventura des del bressol, que
passa milers de penalitats durant la Guerra i la Postguerra, fa pensar sens
dubte en la Colometa de La plaça del Diamant. D’altra banda, el seu sobtat canvi de fortuna, l’entrada en el món
selecte de l’alta burgesia catalana, ens recorda vivament el personatge
principal de Mirall trencat,
Teresa Goday. Tal vegada ni tan sols no és casual la coincidència onomàstica,
perquè la protagonista de La dona que fugia de la boira duu aquest mateix nom. Fins i tot la mansió on va a viure, arran del seu
matrimoni, es diria una evocació de la torre descrita a la famosa novel·la de
Rodoreda.
La dona que fugia de la boira
resulta un llibre de lectura agradable, amb un llenguatge assequible i
entenedor. Malgrat que no pot amagar (tampoc no ho ha de pretendre) que ha
sorgit de la ploma d’un escriptor novell, resulta perfectament recomanable.
Albert Llimós té la gosadia de construir un complex personatge femení i crec
que se’n surt dignament, sobretot en la segona part del llibre on, abandonant
un cert encarcarament inicial, la caracterització de la Teresa adquireix un
aire plenament consolidat.
La novel·la presenta una
estructura circular. Conclou de la mateixa manera que comença, paraula per
paraula. I val a dir que l’inici és ben punyent. La vida de la protagonista
tanca un cercle vital propi que, alhora, és també un cercle històric.
Tanmateix, Llimós no li concedeix al seu personatge la reconciliació que
propugna envers la col·lectivitat; així, Teresa només aconsegueix la pau amb un
acte extrem. No vull desvetllar explícitament els esdeveniments, perquè tothom
pugui accedir a la lectura amb el grau d’incògnita que la història es mereix.
Llimós es creix a mesura que avança en l’escriptura, de manera que el text
presenta una certa desigualtat. La segona part de la vida de la protagonista,
des que arriba a Barcelona, està més ben travada, flueix amb major naturalitat
i, en conseqüència, atrapa amb més força l’interès del lector. De qualsevol
manera, no podem deixar de banda que la trama pretén recrear la quotidianitat.
La protagonista és una dona qualsevol, una persona senzilla i treballadora d’un
petit poble a la vora de Lleida a la qual la vida li atorga, enmig d’un
terrible conflicte personal i un no menys terrible conflicte col·lectiu, un
paper molt difícil de representar. Una dona lluitadora com moltes, que afronta
com bonament pot la seva dura existència.
Llimós s’ha documentat. I
aquesta feina es nota. Tanmateix, podem detectar certs anacronismes en el text,
tant des del punt de vista lingüístic com argumental. No crec pertinent fer-ne
ara una llista, però l’aparició d’expressions com “fer la pinça” o “sortir amb”
traeixen un registre excessivament modern. Els diàlegs també presenten, en
alguns moments, el mateix problema. No s’ajusten del tot a allò que hom espera
trobar en les converses de fa seixanta o setanta anys.
Tampoc no resulten
versemblants certs enfocaments o certes actituds dels personatges. La poca
atenció que l’autor dedica al fet que la protagonista tingui dos fills il·legítims
(bastant complicat i vergonyant en el món de l’època), la promiscuïtat sexual
de la Núria, la facilitat amb que una Teresa de disset anys embarassada i sense
mitjans marxa de casa a principis del segle xx,
etc. no semblen del tot creïbles. Com tampoc no ho són alguns fragments que fan
una excessiva concessió al gust personal de l’autor. Llimós vol descriure
Barcelona i no se’n priva, però per fer-ho passa per damunt del decòrum del
relat. No és fàcil d’assumir que una dona que ha caminat des de Lleida, que ha
perdut tota la família i que arriba a Barcelona a punt de donar a llum,
s’entretingui contemplant les meravelles modernistes del Passeig de Gràcia.
Quasi semblava, en llegir-ho, que un grup de japonesos havien d’aparèixer en
qualsevol moment fent fotos a la Casa Batlló.
Amb tot, el major problema de La dona que fugia
de la boira rau en l’estructura. Albert
Llimós fa un experiment que, alhora, li resol tots els entrebancs relacionats
amb el bon funcionament dels lligams narratius. Confegeix la novel·la
mitjançant un seguit de capítols breus, cadascun encapçalat per un títol, sense
fixar cap norma interna. Així, entre un capítol i un altre poden passar segons,
hores, dies, setmanes, mesos o, fins i tot, anys. Intenta generar en el lector
unes expectatives que després es complau en trencar, amb un artifici retòric
que no acaba de reeixir i que, massa vegades, ennuvola el ritme de la lectura.
I no vull donar a entendre que l’exercici no sigui absolutament legítim, fins i
tot lloable. En realitat, el valoro molt positivament. Però no sembla que
funcioni en relació amb el caràcter concret d’“aquesta novel·la”, de tall tan
clàssic. La meva opinió personal, evidentment susceptible de ser rebatuda, és
que aquest exercici esdevindria més pertinent en un tipus d’història més
lleugera i actual, on trencar l’horitzó d’expectatives del lector no signifiqui
desorientar-lo.
En qualsevol cas, aquestes
apreciacions són minúcies si les comparem amb el conjunt del text, que, com he
apuntat, resulta plaent i proper. No hem d’oblidar en cap moment que estem
parlant d’una òpera prima. L’autor demostra una gran sensibilitat i transmet
molt bones vibracions. Certament, l’animo sens cap mena de dubte a tirar
endavant, amb la mateixa força i la mateixa valentia, la seva tasca literària.
Pel que fa als lectors, cal
que en prengueu nota. Recomano molt agradosament La dona que fugia
de la boira.
Informació
extreta de:
Reseña
De Laura Millán
Con "La dona que fugia de la boira", Albert Llimós recorre en
su primera novela la Cataluña del siglo XX de la mano de Teresa, una mujer que
lucha por sacar a flote a sus hijos entre los bandazos que sacudieron la España
de la Guerra Civil, el franquismo y la Transición.
Se trata de un homenaje al sufrimiento que
"muchas mujeres vivieron y que tuvieron que callar", ha declarado el
autor en una entrevista con EFE.
Finalista del Premio Sant Jordi, "La dona
que fugia de la boira" (La mujer que huía de la niebla) es el relato
apasionado y apasionante del recorrido de Teresa desde su pueblo a las afueras
de Lleida hasta Barcelona de 1939, una ciudad mellada por las bombas
franquistas, repleta de refugiados, hambre y suciedad.
"La dona que fugia de la boira"
(Edicions 62) narra la vida de Teresa des de la infancia hasta su muerte con
capítulos cortos y giros narrativos que mantienen la tensión de la historia sin
desviar el foco de las descripciones de los lugares y la época en que sucede la
acción: un pequeño pueblo de los años veinte, de la Lleida de los treinta o de
la Barcelona del franquismo.
Así, durante la dictadura de Primo de Rivera,
una joven Teresa lanza panfletos a favor de la democracia mientras que durante
la dictadura franquista se ve arrastrada hacia círculos próximos al régimen:
"Lo que la hace cambiar es el poder, Teresa siempre ha estado oprimida y
en su lucha por sobrevivir ve la oportunidad de ejercer el poder y la
aprovecha", ha explicado Llimós.
El personaje de Teresa está profundamente
marcado por el odio de su padre, por una violación que sufrió de joven y por la
pérdida de sus seres más queridos durante el bombardeo de Lleida del 2 de
noviembre de 1937.
Con un punto de ironía, Llimós ha reconocido
que, a pesar de que "ha habido muchas Teresas", ha hecho sufrir
bastante a su protagonista: "Es una novela de sufrimiento y de horrores,
pero el mensaje es de superación".
A pesar de que el viaje de Teresa es siempre
hacia adelante, la protagonista es incapaz de olvidar su pasado y a menudo
desanda un tramo de su recorrido para afrontar lo que más la aterroriza:
"Todos volvemos para enfrentarnos a los fantasmas del pasado y los miramos
a la cara para ver si podemos vencerlos", ha reflexionado el autor.
Una mujer lesbiana en los años veinte, un
padre viudo que cocina y cuida de sus hijos, una madre soltera con un hijo
fruto de una violación: los personajes de Albert Llimós son, como a él le gusta
decir, "rarezas, pero rarezas que existen" y que su continuo balanceo
convierte en verosímiles.
"Las escenas cotidianas ayudan a explicar
como es un personaje, no hace falta hacer grandes divagaciones
psicológicas", ha reflexionado Llimós, que se ha mostrado partidario de
definir los personajes a través de "simples gestos".
Periodista redactor de deportes, Albert Llimós
carga consigo la libreta donde apuntó las ideas para su novela y en cuya
primera página pueden leerse las primeras palabras que sirvieron como esbozo
para la novela: "Madame Bovary, una mujer".
De hecho, el autor ha reconocido que quedó
impresionado por la lectura del clásico de Flaubert y, a pesar de tener como
referencia a Emma Bovary, Llimós ha afirmado que prácticamente no se le parece:
"He hecho a Teresa muy mía, la quiero mucho".
Llimós ha comentado que desde el principio
quiso que el protagonista de su primera novela fuera una mujer y que, además,
hiciera el mismo recorrido que él mismo ha hecho: "Un pueblo de las
afueras de Lleida, Lleida y luego Barcelona".
Llimós se ha confesado un apasionado de la
historia del siglo XX y, sobretodo, de la Guerra Civil porque, según ha
afirmado: "Lo que somos viene de aquí, de la confrontación entre dos
bandos hermanos".
Informació extreta de:
MATILDE ASENSI
