contes de Nadal

Debido a la falta de participantes en el certamen de Contes de Nadal 2013, la dirección de la biblioteca y el club de lectura declaró nulo el certamen.

A todos aquellos que participaron en el certamen se les hizo entrega de un libro y un diploma, en agradecimiento por su interés. El acto se llevo a cabo en la sala chill-out rodeados de las integrantes del club del club de lectura "Veus de Dona" y compartiendo una de nuestras habituales tertulias literarias

A partir de ahora nuestros concursos estarán abiertos a toda la comarca de Barcelona. Nuestro único fin es fomentar la literatura, por ello queremos ofrecer la oportunidad a mucha gente que fuera de nuestra ciudad muestra interés en ellos.

Os dejo los relatos recibidos, todos maravillosos y de personas estupendas. Esperamos que el concurso de cartas de amor que ya está en marcha recibamos muchas cartas de amor y desamor para volver a disfrutar de una tarde de premios y emociones.

Un abrazo y mil gracias a todos vosotros por participar





T´estimo: Requiem

Anna Saavedra

Categoría A catalán

La muller s´estava acabant de retocar davant el mirall del lavabo i el marit s´estava ajustant la corbata. A l´habitació del costat se sentien els crits dels dos nens que jugaven com dos salvatges i, de segur, estaven desfent la imatge de pentinat i roba impecables que tant li havia costat a la mare d´aconseguir.

· De veritat és obligatori reunir la família?

· És Nadal. És el que fa la gent per Nadal.

· Això la gent normal, que s´estima i té ganes de veure´s i es suporten. – diu mentre es corda les sabates.

· Si ho dius pel meu pare, ell t´aprecia molt.

· Ah, llavors les mirades d´odi i els comentaris despectius eren d´amor?

· No em facis parlar de famílies; te´n recordes quan la teva germana em va felicitar perquè creía que estava embarassada? Per no parlar dels comentaris de la teva mare sobre si necessito ajuda per cuidar dels nens perquè els veu descuidats.

A la saleta del final del passadís, al costat de la cuina massa petita, estava parada la taula amb les millors estovalles, les copes de cava i les viandes preparades. La dona s´hi atansa amb els ulls tristos. Duu un jersei de coll alt, de llana, de color vermell, com les sabates de taló. L´home es queda darrera d´ella, amb les celles arrufades.

· Com vols que els servim pollastre als teus pares per Nadal? Com si no m´odiessin prou, ara també pensaran que no arribem a fi de mes.

· Es que no arribem a fi de mes. – i encara diu – I si diem que estem malalts? – i callen.

· Ets feliç, vida meva? – diu ell.

· Vés a arreglar els nens, si us plau, estan a punt d´arribar – fa ella.

Mentre les visites no arriben, els nens fan córrer els cotxes teleditigits pel saló que els ha dut el pare Noel.

· La iaia sempre em pessiga les galtes – diu el pigat.

· A mi sempre m´aixafa el serrell – diu el dels ulls clars – es llepa els dits i em pentina, no m´agrada gens.

· La tieta sempre ens porta roba; i mai ens està bé.

· Te´n recordes de l´any passat? El tiet es va menjar tot el torró.

· Au, calleu, que us estimen molt – diu el pare.

De sobte truquen al timbre, i és la mare qui obre la porta. Des del llindar saluda una marabunta d´abrics gruixuts i barrets. En primera fila, un dels abrics, negre i pelut, deixa veure una senyora grassa.

· Filla! Com estàs? Perdona el retard, hi ha un trànsit espantós..!

Entra a la casa, sense esperar cap resposta, i penja l´abric. Darrere seu la segueixen el seu marit, amb aires de lleó vell, la seva altra filla, que saluda la seva germana amb dos petons, i el fill, més calb i més gras que l´any passat. Després entren els pares del marit i el seu altre fill, que saluden breument la parella i després els nens. Tots ells porten regals embolicats enlluernadorament.

El marit esbossa un ampli somriure i estèn els braços. Envolta la muller amb un braç, com buscant un punt de suport.

· Família! Com esteu? Quant de temps…

Les àvies amanyaguen fins la sacietat els seus néts, que obren els regals sense gaire esma i responen les mateixes preguntes de sempre amb les mateixes respostes, tots es desitgen un bon Nadal i aviat seuen a taula.

· Filla, jo, si volguessis, podria passar més estones amb els nens, si tu no tens temps…

· La taula sembla a mig parar. Si no pots mantenir la teva familia…

· Quins nens més macos, mi-te´ls! Quines galtes més boniques…!

· Algú em passa la salsa?

I passà la nit parsimoniosament, fins que els convidats van marxar. La familia es posa el pijama i se´n va al llit. Els nens cauen extenuats de seguida i els pares s´arrauleixen sota els llençols freds. Ell l´envolta amb un braç i ella el besa a la galta.

· Veus? No ha sigut tan dolent.

· L´any que ve direm que estem malalts.

· Ets feliç, amor meu? – diu ell, després de dubtar uns segons.

· T´estimo. – fa ella.









Allò que mou el Nadal

Carles Jiménez

Categoría A catalán

Els primers rierols de claror solar, que aquestes alçades son ja una mica tardans, s’escolen per les escletxes que no deurien d’haver a la meva persiana i, juntament amb el fred matiner que sento malgrat que vaig atapeït de mantes i mànigues llargues, m’acabo despertant. Però hi ha una raó de més, i és que avui és 25 de desembre. I és que no puc evitar ser sincer: m’encanta el Nadal.

Sens tan sols haver-me vestit, vaig d’una revolada a obrir la porta que em separa del menjador, des del qual m’arriben crits infantils i rebrecs de paper. Hi entro, i el panorama es d’una preciositat incomparable: els meus germans acaben de descobrir un munt de regals que, durant la nit i sense que es donessin compte, el Pare Noel ha tingut la bondat de portar. Sota l’arbre encara queden caixes embolicades amb colors vius que realcen l’alegria que abunda a la meva llar i, pel terra, un munt de paperassa disfressa la casa i la fa semblar de bojos. Els mitjons que la nit anterior s’havien penjat a la barana de l’escala amb l’esperança de que despertessin replets de llaminadures han fet satisfactòriament la seva funció, i jauen mig buits –ja que un mar de caramels ha quedat escampat i oblidat entre llaços i targetes amb noms- a la catifa que hi ha davant del sofà.

Mons pares allà hi seuen, expectants davant de l’espectacle que el jovent més xic de la casa protagonitza. El grinyolar de la porta els fa tornar la mirada cap a mi, que sóc tot un desordre de cabells i roba. Em senyalen amb el cap i un amb somriure a d’orella a orella un parell de paquets que resten impacients damunt la taula i, com és evident, el meu cor s’anima i s’accelera, i em dirigeixo precipitadament a agafar-los i obrir-los. Amb l’edat he aprés a fer anar millor els ordinadors, a resoldre càlculs matemàtics més ràpidament, entre altres coses, però la manera d’obrir un regal segueix sent la mateixa, ja que l’obro amb més pressa que efectivitat, fent més força de la necessària al no treure el celo que uneix el paper, i obrint els ulls de bat a bat a l’espera de poder fer un veredicte sobre el contingut de l’enigma embolcallat. El primer paquet conté un munt de pel·lícules i algun que altre videojoc; el segon em mira trist i em suplica que l’obri, i no el faig esperar, i procedeixo a fer miques el paperam com si fos un lleó espedaçant la seva pressa. El redoble final conclou en una meravellosa col·lecció de llibres impresos en una edició excel·lent i molt cuidada. Des del sofà els meus pares riuen al veure la cara de beneit que faig, somrient que somric.

Però em dono compte que hi ha un llibre que ja tinc, i així ho faig saber als meus pares, els quals em donen un tiquet i em diuen:

-Demà passat podràs anar a bescanviar-lo per un altre que t’agradi –somriuen i jo els imito.



El fred matiner hivernal característic del Nadal em colpeja la cara al sortir al carrer, però la il·lusió d’anar a la llibreria a per un altre llibre em crema per dins i m’empenta cap al carrer central del poble.

Mentre m’hi passejo direcció a la botiga, em fixo en tot allò que m’envolta, que no és poc. Les llums nadalenques brillen amb energia, i sembla que somriguin. Hi ha nens que estan pedalejant un del seus regals de Nadal, i d’altres condueixen el seu des de la llunyania amb un comandament a distància. Hi ha qui el porta en el seus braços, o bé l’utilitza per a resguardar-se del fred. Però també es pot apreciar un munt de persones que han deixat el contingut de les caixes embolcallades a casa, i passegen de la mà de l’avi o de la seva esposa, i ho fan amb un somriure igual o més gran que qui porta al canell un rellotge nou. Veient tot el que veig no puc evitar pensar que seria genial que fos Nadal tot l’any. Però només la part del Nadal que es porta en el cor de cadascú, aquella que t’empeny a ser optimista, a voler ser generós i a voler exhibir el teu millor caràcter al món sencer. Què tindrà el Nadal, que s’acaba al gener?

Quan encara em queden uns quant carrers per a arribar a la botiga, em fixo que la noia que sempre veig ajaguda en un esglaó sostenint un cartell que implora caritat continua allà, com sempre, malgrat el fred que fa i les dates que són. Per què no està amb la seva família? –em pregunto. Deuria de ser un dret el Nadal! Hauria de ser un dret fonamental, inapel·lable i bàsic el poder gaudir d’aquesta felicitat que xopa tots els carrers, botigues i cases del poble. Ningú, absolutament ningú, s’hauria de quedar sense gaudir d’aquesta fantàstica sensació que, sobretot en els temps que corren, es fa tan necessària.

Llavors, vaig corrents, quasi amb llàgrimes als ulls, a un botiga vint duros i compro paper d’embolcallar. Trenco un tros i, amb el trosset de celo que la dependenta ha tingut la bondat en dar.-me, embolico el llibre que porto a la bossa. Quan torno a l’esglaó, la noia encara hi és amb la mà estesa, quasi en la mateixa posició que abans, com si estigués congelada. M’apropo i li poso el llibre , que té enganxada una etiqueta on hi resa “Bon Nadal a tu també”, a les mans. Em mostra el millor somriure que he vist en tot el dia i, acte seguit, me’n vaig corrents com un boig cap a casa, somrient també. I és que no puc evitar ser sincer: m’encanta el Nadal.

Barba- pèlroja







El somni de Clara

Maribel Cardona

Categoría B catalán





Fa anys, molts anys, vivia Clara a Suïssa al costat dels seus pares, però per circumstàncies de la vida s'havia quedat sense pare. Eren mixans de desembre i feia molt fred, pero la marona de Clara que era una dona molt forta ho va recollir tot, pensant que deixava part de la seve vida, però com volia el millor pel la seva filleta es van haver d'anar al poblet dels seus avis. Clara era una nena somiadora, apassionada de la lectura i dels poemes, somiava amb fades i amb un demà millor. Aquell any l'esperit nadalenc caminava una mica decaigut; hi havia crisi i les persones caminaven molt tristes, els carrers del poble estaven grisos, foscos...

Clara havia estat esperant tot l'any aquelles dates on sempre regnava l'alegria i el color i tothom semblava estar sempre contenta i sense preocupacions.
Aquella nit es va ficar al llit pensant que la falta de treball i diners podien ser la causa de la tristesa general i que era increïble que solament els diners pogués alegrar la vida. De sobte una llum diminuta però molt brillant va aparèixer en la seva finestra, d'un salt Clara es va apropar i en obrir-la, una petita i preciosa fada de cabells platejats i galtes sonrosadas es va colar endins ràpida com un llamp.
La fada li va dir que es deia Felicitat i li va explicar que ella i el seu exèrcit de companyes eren les encarregades de portar l'esperit del Nadal a tothom. Felicitat li va explicar a Clara que no era important els diners per ser feliç, que la il·lusió i la imaginació no es compraven i que aquesta era la clau per arreglar les coses. Van xerrar molta estona fins que Clara es va anant quedant dormida.
En despertar-se al matí Clara va pensar que havia tingut un meravellós somni i el seu cap estava ple d'idees. Va cridar a la seva amigues i entre totes es van posar a treballar. Van buscar per les seves cases coses que els poguessin servir, caixes, cartrons, papers, espelmes i adorns nadalencs, tot el que es pogués reutilitzar. Van parlar amb les mares de les seves amigues i amb totes les persones del barri, els botiguers van col·laborar amb caixes, cartró, envasos… també van aconseguir teles i pintura, paper d'alumini…. Amb tot allò van decorar la plaça del poble i van muntar un enorme arbre amb ajuda dels seus amics i familiars; ho van vestir amb garlandes confeccionades per elles, van penjar boles, objectes reciclats i pintats, i van il·luminar amb les espelmes tota la plaça del poble.
Tot allò no era molt típic però la veritat és que havia quedat fantàstic. En acabar tot el poble es va anant apropant i de sobte els nens van començar a cantar una nadala i tots es van unir al voltant de l'arbre. Per la Clara de nou tot semblava Nadal, la gent estava una altra vegada optimista i il·lusionada, el pensament de Clara estava ara en la fada que l'havia visitat, no es resignava a pensar que només havia estat un somni, volia creure que era real perquè els somnis també poden fer-se realitat, tal com havia succeït.
De sobte un grup de llumetes diminutes es van encendre en l'arbre i ho van il·luminar com una gran foguera; tota la gent, bocabadada, va deixar de cantar per un instant, fins que el gran grup de llums va pujar al cel fosc i es va barrejar entre els estels.
De sobte Clara va murmurar a cau d'orella de la seva marona, per fi ha arribat el Nadal.





Que aquest nou Nadal

ens arribi amb alegria,

i un nou cami ens porti al cor,

perquè Nadal no és sols un dia

Nadal es signe de Pau i d' Amor.



NICO

Aida Piñas

Categoría B catalán



Vaig a explicar-vos un conte, una història de fa mes de 200 anys...



Perdut en mig d'Amèrica, en un petit poble on sempre feia molta calorada, hi vivia un nen anomenat Nico. Ell era un petit molt alegre, despreocupat, rialler, afectuós i divertit. Es passava el dia jugant amb els seus amics i amigues: a saltar, a fet i amagar, al pilla-pilla, al pica-paret, amb la pilota...Però a poc a poc, en Nico va anar creixent i els seus millors amics van deixar de gaudir amb ell perquè començàvem a fer la seva vida d'adults i s' anaven oblidant del plaer i la plenitut del joc, del compartir i del riure. Així que en Nico seguia jugant amb aquells que si apreciaven divertir-se, els infants!



Ell era molt feliç, però hi havia una cosa que el feia terriblement desgraciat. Li molestava molt la calor, estar al sol mes de dos minuts ja era tot un patiment per a ell, no aguantava les altes temperatures, i allà on vivia no existia l'hivern, feia xafogor tot l'any.

Fins que un dia, va decidir marxar, marxar ben lluny a un lloc on no hagués d'acalorar-se mai mes, així que s'envà anar a viure a Sibèria a l'altre banda del món, on sempre feia molt de fred.



En Nico estava molt content per no haver de tornar a passar calda en la seva vida, però trobava molt a faltar als nens i nenes amb els que tot jugant s'ho passaven tan bé junts que fins i tot havien arribat a tocar la felicitat amb els dits. Aquells infants, tot-hi que seguien gaudint amb els seus companys, també trobaven a faltar aquell gran somriure i aquells jocs tan guais que feien amb en Nico.

I vet aquí, que a aquell immigrant siberià, ja de cabells cansosos i blanc com la llet de no donar-li el sol, va decidir a anar a visitar a els seus amics, grans i petits. Però va adonar-se'n que si els hi feia una visita i passava una estona amb ells, al haver de marxar, tots es posarien molt tristos...així que va decidir no aparèixer i fer-li's un pressent.

Va concloure regalar-l'hi una joguina a totes aquelles persones amb les que havia compartit tants moments macos, perquè se'n recordessin d'ell i perquè no s' oblidessin de lo bé que s'ho passaven jugant i que encara que ell no estigués, poguessin seguir gaudint del joc.



I així ho va fer, any rere any, mentre els seus amics dormien , en Nico els hi deixava un joguet . Els nens s' emocionàvem molt al despertar i veure aquells regals sorprenents amb els quals jugaven tant i tant que es tornàvem bojament joiosos.



El fet que s'ho passessin tan bé amb les seves sorpreses omplia el cor del, ja gran, Nico. I va decidir obsequiar joguets a tota la canalla del món un cop l' any . Tot hi que no els havia conegut a tots, sabia que hi ha moments en que els xiquets troben a faltar jugar amb algú important per ells, algú que estimen molt, amb qui són feliços i es diverteixen enormement. I així, amb les joguines, sempre poden joguinejar pensant que comparteixen aquell moment amb l'ésser estimat i no trobar-lo tan a faltar.

Observar des de l'ombra l' alegria dels nens al descobrir els seus regals, feien al Nico immensament feliç, tant que un dia va deixar d'envellir-se, es va fer immortal.



Ja ningú recorda la seva cara, ni el seu gran somriure, ni els seus jocs divertits, ni gairebé el seu nom. Ningú sap amb certesa com s'ho fa per repartit tants paquets en una nit, alguns diuen que està molt gras, altres diuen que va vestit de vermell, fins i tot asseguren que vola per el cel amb un trineu, no es coneix del cert si tot això es veritat...

Però el que tothom sap, es que un cop l'any algú que els estima molt els hi regala un tros de cor en forma de joguet perquè recordin amb aquell objecte una alegria compartida i perquè no s'oblidin mai que el somriure es màgic i el jugar es la porta cap a la felicitat, que ens fa eterns.



El dia de l'any en que el Nico deixa la seva sorpresa es la nit abans de Nadal, una nit que sempre es molt freda, ja que li agrada sentir la gelor a la pell perquè dintre té un gran cor ple de calor d'amor.











LA LUZ DE LA NIEVE

Sheila Leiva

Categoría B castellano

Érase una vez un lugar habitado por seres mágicos, se llamaba Luzita.

En Luzita hacían honor a su nombre, todos los habitantes nacidos en aquel lugar eran

de tez rosada y cabellos como el oro; pero una noticia se aproximaba dejándolos sin

palabras.

Un 25 de diciembre nació Blanca, un hada algo diferente al resto, pues su piel era

pálida como la nieve y sus cabellos oscuros como la noche. Hija de un duende y un

hada que, a pesar de los prejuicios infundados por sus amigos y familiares, ellos la

amaban por encima de todo, pero Blanca se sentía sola e incomprendida; se miraba al

espejo y entraba en cólera; no entendía porque ella le había tocado ser tan distinta a

los demás.

Blanca lamentablemente no se daba cuenta de sus infinitas cualidades, pues era un

Hada muy inquieta y observadora, con gran espíritu de lucha y un enorme sentido de la

justicia.

Todo un corazón puro y transparente con un don por descubrir..

Las noches las pasaba pensando, y cuando su cabeza no le dejaba dormir, se subía a

la azotea de su casa y se limitaba a observar las estrellas.

Pero muy pronto todo eso cambiaría.

Una noche, mientras observaba nuevamente las estrellas, algo le llamó la atención de

aquel cielo; pues la luna comenzó a parpadear sin control, y las estrellas iban

desapareciendo una tras otra sin motivo alguno; Blanca no daba crédito a lo que veían

sus tristes ojos.

¡Derrepente! las estrellas se unieron entre ellas formando letras, donde reclamaban su

ayuda.

Blanca se asustó tanto, que echó a correr hasta su habitación, y tapándose hasta los

ojos con unas sábanas, se intentó convencer que nada de aquello había ocurrido; hasta que,

finalmente cayó derrotada en el mundo de los sueños.

Aquella noche tuvo varios sueños, y en todos ellos, la luna le decía que tenía una

misión importante por hacer.

Al día siguiente Luzita era un lugar sin luz, el Sol decidió no salir ese día, la gente del

pueblo no entendían lo que pasaba, llamaron a los mejores magos para buscar asi una

solución, pero todo esfuerzo fué en vano.

El pueblo poco a poco iba perdiendo su color y alegría.

Blanca al ver tanto dolor, echo mano de su espíritu de lucha y decidió buscar a la luna

entre la oscuridad.; sólo con la ayuda de un candelábro, prosiguió su marcha.

Y caminó, caminó hasta subir la montaña más alta y una vez allí preguntó en voz alta:

_ ¡ Señora Luna! ¿si estás ahí? - dime ¿Que debo hacer para que en Luzita regrese

nuevamente la luz del Sol ?

¡Y el ambiente se esclareció! y una voz sonó y dijo: Tienes el don de crear luz,

sólo tu sabrás como hacerlo, confía en ti.

Blanca quedando perpleja, no sabía por donde comenzar para lograrlo.

asi que, cerrando los ojos y quedándose en silencio, se centró en el amor que sentía

por sus padres y las ganas de que todo fuese como antes, aunque aquello incluyése los

perjuicios de los demás.

Y entonces.. el cielo pronunció un fuerte sonido de tormenta, ¡ que terminó en forma

de nieve!

De regreso a casa, se veía la silueta de Blanca rebozada de nieve y como el que

regresa de un combate de guerra y lo vence.

Y asi fué..

Con el tiempo se dió cuenta que podia ganarse el respeto de los demás, con sólo ser

ella misma, y que todo aquello que le sucedió era una prueba para confiar más en su valía.

Y respecto a su mágico don secreto,¡ descubrió que era una linda hada de las nieves!

Desde entonces en Luzita todo vuelve a ser color y fantasía, y cuando llega el

invierno, todos disfrutan de la bonita nieve que les ofrece Blanca.













CON LA FAMILIA

Loly Llorente
Categoría B castellano

Hoy se ha celebrado el día de San Esteban que aquí, en estas tierras, es una fiesta muy especial, muy hogareña, de las que se pasan en familia, todos juntos alrededor de la mesa, envueltos en el calor humano que arropa la necesidad de las personas.

De mi mesa asciende el vaho penetrante que llega hasta mi cara y por mi nariz se cuela el olor del caldo que me obliga a cerrar los ojos y recordar el puchero de mi madre. ¡¡Esta sopa te hace entrar en calor!! Es el lema coreado por todos.

La estancia está repleta de amor. Los canelones, tan típicos, me han sentado muy bien. Me he pasado y he repetido, así que me he comido ocho. Lo he celebrado a lo grande.

Después de un helado de trufa, la bandeja de los turrones y polvorones se desbordaba y unas barquillas con nueces y avellanas han hecho que mi costumbre diaria del café me pareciera hoy un regalo de los dioses.

Por supuesto que hemos cantado, esos villancicos que nos trasladan a la infancia y nos dejan con cara de felicidad, aunque se nos escapan, sin permiso, unas lágrimas que amenazan con delatarnos. Hemos hecho “cagar el Tió” y los calcetines de lana, tan necesarios en esta época, han hecho fulgor entre los obsequiados.

¿Qué más se puede pedir?

Ahora, que estoy aquí solo, veo aproximarse la noche igual a la de todos los días. Exijo a mi mente que se evada y me lleve a saborear toda la comida y prácticamente ya tengo alimento para estas fiestas. Acostado en esta diminuta cama, de este esquelético cuarto alquilado, en este piso de Babel donde, sin palabras, nos entendemos en la misma lengua, en este barrio dormitorio de pesadillas, que persigue a este pueblo fantasmagórico de pacotilla y con un cigarro liado quemándome los amarillos dedos acusadores del vicio, donde en unas horas simularé dormir para poder soñar Aquí y ahora no puedo dejar de pensar que hoy me han alimentado el alma.

Todas las personas que trabajan, todas las que voluntariamente colaboran y todas las que hambrientas nos sentamos alrededor de esas mesas que nos llenan de comida, forman, sin ninguna duda, una gran familia.

Por eso hoy he celebrado la Navidad con mi familia, la que cada día me espera en el comedor social.















El zapatero

Sandra Zanfra

Categoría B castellano





Una vez me contaron una historia, la historia de Rafael.

Rafael vivía en uno de esos pueblos remotos que apenas figuran en los mapas.

Vivía de sus manos, que aunque arrugadas no habían olvidado el oficio que antaño le había enseñado su padre y a su padre su abuelo.

Sin embargo Rafael detestaba ser zapatero.

Un día estaba cortando un trozo de cuero y mientras hacia los orificios de lo que seria un cinturón llamaron a su puerta.

Rafael se acerco y abrió, hacia un frío de invierno y no había nadie, salvo unas botas que aparecieron solas en el felpudo.

Aquellas botas le resultaban familiares, creía haberlas visto antes, así que decidió agacharse a recogerlas, tal vez algún vecino las habría dejado allí para repararlas, al fin y al cabo en la puerta rezaba un cartel que decía – se arreglan zapatos-

Primero les cambio las tapas, luego remendó las costuras y finalmente las abrillanto con betún.

Siendo ya muy tarde dejo las botas sobre la estantería.

Era noche buena y su familia lo estaba esperando en la planta de arriba.

Su mujer había preparado una estupenda cena y sus hijos ya estaban alrededor de la mesa.

Un instante de júbilo inundó su anciano corazón.

El pequeño Nicolás fue el ultimo en llegar, lo hizo apresurado y gritando- ¡abuelo! ¡Abuelo! Repetía sin parar – he visto a Papa Noel, lo he visto, lo prometo, estaba abajo en el taller- gritaba emocionado.

Rafael le sonrío y le revolvió el pelo con las manos, sin darle mayor importancia.

A la mañana siguiente, Rafael bajo como de costumbre al taller, y al mirar hacia la estantería se dio cuenta que las botas habían desaparecido.

En su lugar había una nota:

Gracias, han quedado perfectas, tu padre me dijo que serias un gran zapatero.

En ese momento, su memoria retrocedió a su niñez y recordó haber visto aquellas mismas botas en la mesa de trabajo de su padre.

Fue entonces cuando se dio cuenta de lo importante que era su oficio y con los ojos llenos de lágrimas llamo a su nieto, Nicolás, Nicolás, ¡tenias razón!

Y como un niño, impregnado de la magia de la navidad, se sintió afortunado por volver a creer.









El sutil sabor último de la lengua

Carles Jiménez

Categoría A castellano

Oigo el rasgueo del grafito de mi lápiz, que presiono y arrastro, y veo como deja una estela arenosa, finísima y oscura. Va menguando, pero deja tras de sí cosas. Cosas importantes a veces, cosas superfluas otras muchas. Ya me va bien, pues de esta manera forma la figura retórica que me falta, un paralelismo con mi estado anímico, que, mientras se deja arrastrar por los versos que mi presionado y atormentado ingenio desprende, va consumiéndose. También deja cosas buenas, y otras tantas que dejan mucho que desear:

Me gustaría, oh, mi musa, encontrar

En mi constante sufrir por amarte

Un recoveco des del cual quererte

Como siempre, pero sin tener que pensar



Porque el pensar en ti me causa llanto,

llanto que, créeme, se contradice;

dichoso a días que quiero que se eternicen,

triste a veces, que hacen el día algo aciago.



Sin embargo quiero seguir pensando en ti

Pues es como…



Me veo incapaz de encontrar más palabras con las que darle fin al verso. No es fácil hacer un poema, y menos sobre ella.

Mientras poso mi mirada en el árbol desnudo que hay a unos cuantos metros de mi ventana pienso que no todo es tan malo, que no hay por qué ser tan derrotista. El árbol, aunque desprovisto de sus orgullosas hojas, luce un aspecto precioso a la luz de la luna llena; su ahora frío tronco y sus largas y prominentes ramas están empapados de una brillantez que se me antoja perfecta a estas horas de la noche…

¿Qué es este sentimiento que parece que me absorba el pecho? Es una sensación extraña, como la del más puro júbilo, pero con la sensación de que algo puede estar fallando y no sea capaz de darme cuenta de ello, lo cual me inunda de una incomprensible melancolía. Es Navidad, señoras y señores, y puede que sea ese el porqué de los vaivenes de mi estado anímico.

“Qué remedio” -pienso mientras me pongo un grueso abrigo y salgo de casa-, “tendré que hacer acopio de fuerzas e ir a verla, mal que sepa que no soy digno de tal deidad femenina.”

Ella no es una chica común. Nadie que sonría a todas horas es alguien común, éste es un don que muy poca gente posee, poquísima. La verdad es que tiene suerte, ojalá yo pudiese ser tan feliz como ella.

Mientras voy a su encuentro, decido pasar por el centro de la ciudad, solo por el gozo que me produce ver a la gente tan radiante: niñas y niños inconmensurablemente nerviosos porque saben qué día es mañana, parejas que, agarradas de la mano, celebran la Navidad con su amor, papanoeles exhibiendo su mejor sonrisa a toda persona que ven… Yo, sin embargo, prefiero ser un espectador en la lejanía, y observo desde las pocas sombras que las luces navideñas dejan.

Giro hacia la izquierda, sorteo un par de repartidores de publicidad y finalmente tuerzo otra vez a la izquierda, llegando al fin a una lúgubre y diminuta plazoleta, con nada más que un sencillo banco. Parece que en este lugar no sea 24 de diciembre, tan abandonado como lo está y, al verme en un lugar que se me antoja tan parecido a mí, me vuelvo a poner triste. Noto que una pequeña lágrima se escapa de mi control y se precipita sin remedio alguno por mi mejilla.

Ella mira, atenta, expectante, como mi tristeza acuosa se desliza por mi cara y muere al finalizar su caída en el frío suelo. Con aletargados movimientos se destapa de su vieja manta, se incorpora y viene hacia mí, posicionándose a muy pocos milímetros.

-No tienes por qué llorar –dice con una voz suave, lenta y tranquilizadora-, es Navidad, ¿no? –sonríe con su singular sonrisa.

-La vida no es fácil, lo sabes mejor que nadie. Eres tú la que no debería tener motivos por los que sonreír.

-¡Y tanto que sí! Aun no teniendo todo lo que uno podría pedir, me llena de gozo abrir los ojos cada mañana y sentir tal frío que me haga levantar y tener que correr para calentarme, y vivir. Lucho por mi existencia y eso es algo que no todos pueden decir, la vida no enseña a todo el mundo a valorarla como se merece. También me produce una dicha enorme cuando alguien me da un poco de su de bondad en forma de caridad, ¿ves?, y luego se dice de la sociedad que no es buena ni generosa. Todas estas gentes con corazones como montañas pasan desapercibidas y pasan desapercibidos también sus buenos actos, sin embargo para mí no. Pero lo que más júbilo me produce es poder verte, qué gran suerte ha sido el conocerte. Eres una bellísima persona, pero, como pasa con las grandes obras de arte, pocas personas saben apreciarte como te mereces. Pero yo sí, la vida me ha enseñado a saber valorar como es debido las cosas; ¿no es ese motivo suficiente para sonreír?

Entonces alza su mano hasta mi mejilla y me seca la pequeña cuenca hidrográfica que el río de mis penas ha formado. Me siento feliz, al fin. ¿Porque es Navidad? No; es el contacto con su amable mano, que hace estremecerme de placer.



El Caballero de la Triste Figura